Antigament, quan encara no existia la tecnologia actual, el campaner era la persona encarregada de comunicar a la població diferents esdeveniments de caràcter religiós o de caràcter civil. Un dels tocs de campana més emprat era el que es coneix com a toc de temps, encara que també rebia altres noms com toc de tro, toc de núvol o toc de tempesta.
Des de
l’època medieval fins ben bé a mitjans del segle passat, el so de les campanes
marcava el dia a dia dels vilatans i ciutadans d’arreu del territori espanyol.
Era un instrument primordial per transmetre avisos mitjançant estructures
rítmiques basades en diferents tècniques (repicar, voltejar i seure la
campana). Les generacions d’avui dia no ens fem massa la idea pel fet d’estar
informats en tot moment pel mitjans de comunicació actuals i tenir a l’abast diferents
tipus de tecnologies que ens permeten fer seguiment meteorològic i organismes
meteorològics que emeten alertes en cas d’intensitat de pluja, ventades,
fenòmens de caràcter sever, rissagues, etc.
Si
aneu a fer un vol pel municipi de Calella, ubicat a la comarca del Maresme, i
aneu cap al Centre d’Interpretació ubicat al mateix far (veure imatge A), entre
els diferents panells informatius veureu que n’hi ha un dedicat als diferents
tocs de campanes (veure imatge B): n’hi ha un total de vuit (el que se’n fa
referència en aquest article està encerclat en vermell) i tirant de la corda
corresponent es pot tenir una idea de com sonaven cadascun d’aquests tocs, que
amb el pas del temps han quedat pràcticament oblidats.
Segons l’Enciclopèdia Catalana, aquesta modalitat de caràcter entre religiós i pagà consistia en tocar les campanes quan venia tempesta, ja fos per conjurar-la mitjançant la pronunciació de conjurs o oracions o per indicar que el sacerdot començava les pregàries oportunes per allunyar-la i fer una mena d’exorcisme que espantés al suposats esperits malignes i bruixes que acompanyaven a la tempesta. Quan s’aproximava una tempesta de caràcter sever i amenaçava greument de malmetre la collita, així com també els pagesos que es trobaven a l’aire lliure fent les seves labors, el campaner, des d’un lloc molt privilegiat, avisava de la perillositat i de la seva aproximació. Era en aquest moment quan els vilatans tenien el deure de guarir-se a casa seva i invocar a Santa Bàrbara o directament recitar algun conjur o l’oració corresponent adient per aquesta situació. A la imatge C, podeu veure un exemple del solfeig interpretat pels Campaners de Cervera, el qual el van tornar a reviure per la festivitat de Santa Bàrbara l’any 2011.
El que més aviat preocupava era la
possibilitat de que caigués pedra i malmetés de manera important la collita,
tot fent que afectés greument la economia de moltes famílies pageses. Per tant,
el campaner tenia la missió d’anar repicant les campanes en la direcció que es
trobava la tempesta, i amb un ritme més ràpid i de manera més enèrgica per tal
de combatre contra les forces malignes associades a la tempesta i aconseguir
d’aquesta manera convertir la pedra en aigua, menys destructible i més
beneficiosa pels camps. I inclòs mitjançant aquesta pràctica s’intentava
desviar la tempesta cap al poble veí. L’ofici de campaner però era d’alt risc,
perquè lògicament al ser el punt més elevat del poble era on hi havia més
riscos de l’impacte de llamps (veure imatge D) i, de fet malauradament durant
la història se’n van registrat alguns casos d’aquests.
Per protegir a la comunitat també era freqüent penjar una carlina o eines de tall a les portes (veure imatge E), per tal d’evitar les malifetes de les bruixes.
A banda d’aquesta infraestructura, la del campanar, tan utilitzada per combatre les tempestes i els mals associats, també existien un altre tipus de construccions anomenades “comunidors” o “esconjuraderos” en castellà (veure imatge F), que actualment no tenen cap funció pràctica però aporten als indrets on es troben un valor històric i monumental. Com es pot veure a la imatge, aquestes construccions habitualment eren en forma de porxo obert als quatre vents, situada al costat mateix de l’església i es trobaven cobertes per tal que el sacerdot es pogués aixoplugar mentre realitzava l’acte de comenir o comunir, que consistia en conjurar el mal temps mitjançant oracions o conjurs i exorcismes.
I científicament quina era l’explicació de l’ús d’aquest toc de campana contra les tempestes? Doncs bé, a la literatura segons relata l’antropòleg i campaner Francesc Llop i Bayo en la seva tesina titulada “Toques de campanas y otros rituales col·lectives para alejar las tormentas”, al segle XVIII el pare Bartholomé Cases va proposar tres explicacions diferents sobre aquest tipus de tocs. La primera d’elles enuncia que el so de les campanes desfà la pedra associada als núvols de tempesta; la segona diu que les campanes són cosa beneïda i per tant la seva veu, el seu toc, és como una oració que allunya les tempestes; i la última fa referència a que el toc de les campanes contra les tempestes avisa als veïns del miracle que s’acosta al poble, cridant-los a l’oració. Però avui dia que es té més coneixement de l’atmosfera i dels diferents fenòmens meteorològics existents, és difícil pensar que únicament amb el so de les campanes es pugui arribar a desfer la pedra (veure imatge G) i inclòs desviar la tempesta cap al poble més proper. Les forces de la natura són quasi bé incontrolables i només amb una tecnologia molt poderosa es podria arribar a modificar fenòmens d’aquesta mena. Tot i el seu caràcter supersticiós, aquestes pràctiques pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, però amb el pas del temps es va anar perdent confiança en la seva eficàcia i per part de la jerarquia eclesiàstica es va anar introduint un pensament racionalitzador que va acabar amb aquest tipus de pràctica sense cap fonament científic.
Per protegir a la comunitat també era freqüent penjar una carlina o eines de tall a les portes (veure imatge E), per tal d’evitar les malifetes de les bruixes.
A banda d’aquesta infraestructura, la del campanar, tan utilitzada per combatre les tempestes i els mals associats, també existien un altre tipus de construccions anomenades “comunidors” o “esconjuraderos” en castellà (veure imatge F), que actualment no tenen cap funció pràctica però aporten als indrets on es troben un valor històric i monumental. Com es pot veure a la imatge, aquestes construccions habitualment eren en forma de porxo obert als quatre vents, situada al costat mateix de l’església i es trobaven cobertes per tal que el sacerdot es pogués aixoplugar mentre realitzava l’acte de comenir o comunir, que consistia en conjurar el mal temps mitjançant oracions o conjurs i exorcismes.
I científicament quina era l’explicació de l’ús d’aquest toc de campana contra les tempestes? Doncs bé, a la literatura segons relata l’antropòleg i campaner Francesc Llop i Bayo en la seva tesina titulada “Toques de campanas y otros rituales col·lectives para alejar las tormentas”, al segle XVIII el pare Bartholomé Cases va proposar tres explicacions diferents sobre aquest tipus de tocs. La primera d’elles enuncia que el so de les campanes desfà la pedra associada als núvols de tempesta; la segona diu que les campanes són cosa beneïda i per tant la seva veu, el seu toc, és como una oració que allunya les tempestes; i la última fa referència a que el toc de les campanes contra les tempestes avisa als veïns del miracle que s’acosta al poble, cridant-los a l’oració. Però avui dia que es té més coneixement de l’atmosfera i dels diferents fenòmens meteorològics existents, és difícil pensar que únicament amb el so de les campanes es pugui arribar a desfer la pedra (veure imatge G) i inclòs desviar la tempesta cap al poble més proper. Les forces de la natura són quasi bé incontrolables i només amb una tecnologia molt poderosa es podria arribar a modificar fenòmens d’aquesta mena. Tot i el seu caràcter supersticiós, aquestes pràctiques pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, però amb el pas del temps es va anar perdent confiança en la seva eficàcia i per part de la jerarquia eclesiàstica es va anar introduint un pensament racionalitzador que va acabar amb aquest tipus de pràctica sense cap fonament científic.
Actualment
amb l’electrificació de les campanes, que es va produir de manera molt notable
durant els anys seixanta del segle passat, com la que es veu a la imatge H,
l’ofici de campaner s’ha anat perdent i no hi ha massa gent que es dediqui a
aquest tipus d’ofici. Però tot i així, per tal de mantenir l’esperit i
recuperar la tradició de tocar les campanes de forma manual, existeixen
associacions culturals com dels Campaners de la Catedral de València que, a
banda de l’activitat sonora, els associats es dediquen a l’estudi, la
conservació, i el seguiment de les restauracions. Si voleu investigar una mica
més sobre el tema us recomano fer una ullada a la seva pàgina web: http://www.campaners.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada