Predicció del temps a l'època victoriana

Publicat al número 4, Revista: "El Racó de la Méteo"

Avui dia amb l’ajut de supercomputadors capaços de resoldre complicades equacions matemàtiques és possible disposar de models numèrics de predicció meteorològica (d’escala regional i global) que, juntament amb l’existència de satèl·lits meteorològics i l’observació realitzada tant a nivell de superfície (estacions meteorològiques) com a diferents altituds (globus sonda), constitueixen eines molt útils per tal de pronosticar el temps a curt termini amb força fiabilitat. Però antigament l’ésser humà feia ús d’altres mètodes o instruments per tal de pronosticar els canvis de temps, això si els pronòstics no abraçaven tants dies com ara.

L’època victoriana (1837-1901) va suposar pel Regne Unit un període de màxim esplendor, que es va caracteritzar per la seva prosperitat econòmica, gràcies a l’extensió del seu imperi colonial i la revolució industrial que es va produir, per l’auge de la classe mitjana i pel prestigi cultural. Durant aquesta era molts dels invents que es van produir encara alguns d’ells perduren avui dia. A mode de resum es pot destacar per exemple en l’àmbit mèdic, l’esprai antisèptic, la xeringa hipodèrmica, l’estetoscopi o l’endoscopi; per a la llar, l’aspiradora, la planxa o l’obrellaunes, i altres invents com el telègraf elèctric, les bicicletes, el telèfon, la màquina d’escriure, el ferrocarril, la càmera de fotos, etc. En l’àmbit de la meteorologia en van sorgir un parell d’instruments força curiosos, els quals la seva utilitat era per pronosticar el temps i indicar quan s’aproximava una tempesta.

El primer d’ells va ser desenvolupat pel metge anglès George Merryweather, una persona molt enginyosa que exercia d’inventor en el seu temps lliure. L’any 1850 va inventar un invent molt curiós i molt apropiat per aquella època, a causa de la seva majestuositat, que es coneixia amb el nom de “pronosticador de tempestes” o “indicador de tempestades” en castellà i en anglès “Tempest Prognosticator”. El Dr. Merryweather atenia als seus pacients en les costes de Yorkshire del Nord i, com era habitual en aquella època solia receptar als seus pacients l’ús de sangoneres per tal de practicar sagnies, ja que es creia que eren útils per tractar tot tipus de malalties: des de mals de cap fins a alguns tumors. Ell que era una persona molt observadora, havia vist que quan s’aproximava una tempesta aquests anèl·lids es mostraven inquiets. Arran d’aquesta observació va decidir dissenyar un dispositiu, inspirat en l’arquitectura dels temples hindús, que fos útil per informar als mariners que s’embarcaven a la mar. 




L’aparell en qüestió estava format bàsicament per una dotzena d’ampolles de vidre col·locades sobre una base circular, on cadascuna d’elles contenia en el seu interior una sangonera i una mica d’aigua de pluja. Les sangoneres quan es veien influenciades per l’estat electromagnètic de l’atmosfera, començaven a trepar per les parets de l’ampolla fins a introduir-se dins d’un tub de metall. En el moment que feien això desplaçaven un petit martell fet d’os de balena, el qual a la seva vegada estava connectat a una cadena amb un martell que colpejava una campana central. Quan això passava, el repicar de la campana central anunciava la proximitat d’una tempesta.

Esquema de l'invent

Durant els dotze mesos de l’any 1850, Merryweather  va estar posant a prova el seu invent per tal de veure si era fiable o no. Per això cada vegada que el seu aparell advertia la proximitat d’alguna tempesta, ell enviava una nota al president de la Societat de Filosòfica i del Museu de Whitby, que en aquells temps era el Sr. Henry Belcher. El 27 de febrer de l’any 1851 va llegir un assaig sobre el seu invent, invertint un temps d’unes tres hores per tal d’exposar als membres de la Societat Filosòfica com funcionava. Sembla a ser que el seu invent va tenir una certa acceptació, ja que va ser inclòs a l’exposició Universal que es va celebrar aquell mateix any en el Crystal Palace de Londres. Arran de tot això, estava tan segur de la precisió del seu dispositiu que va arribar fins i tot a suggerir al govern Britànic que l’instal·lés per diferents punts de la costa de Gran Bretanya. Malauradament però per als seus interessos, la proposta va ser desestimada i l’invent oblidat. Però tot i així, un segle després (l’any 1951) es va construir una rèplica, en motiu de l’exhibició que va organitzar el govern Britànic, que actualment es troba en el mMseu de Whitby. Més recentment, l’historiador meteorològic Phillip Collins del Barometer Museum, situat a Okehampton, va dedicar tres anys de la seva vida a investigar i desenvolupar una rèplica del model original. Actualment és l’únic model que es troba en funcionament.

En canvi, el govern britànic va optar per un altre instrument anomenat en anglès “Storm Glass” i traduït literalment en català com “cristall de tempesta”, desenvolupat per l’almirall Robert Fitzroy durant l’expedició científica del mític HMS Beagle, on viatjava a bord també el jove naturalista Charles Darwin. Cal destacar que Fitzroy va ser el primer meteoròleg professional de la història i una de les persones que van contribuir a popularitzar les prediccions meteorològiques.

L’octubre de l’any 1859, una gran tempesta (la més gran que es recorda) va afectar les Illes Britàniques. El vaixell de vapor anomenat Royal Charter anava cap a Liverpool i venia d’un viatge des de Melbourne, on havia carregat una important suma d’or. Malauradament, es va enfonsar i això va comportar la pèrdua de moltes vides així com d’altres vaixells que es trobaven en el radi d’acció d’aquella tempesta terrible. En resposta d’això, Fitzroy va impulsar la col·locació i distribució del seu invent al llarg de totes les viles de pescadors, fet que va fer que el “Storm Glass” fos conegut popularment com el “baròmetre de Fitzroy”. L’any següent a aquest gran desastre, que va deixar a tota la població molt trasbalsada, es van començar a publicar els primers pronòstics meteorològics en el diari “The Times” amb el propòsit d’advertir als mariners si era recomanable o no sortir a navegar.

I en què consisteix el “Storm Glass”? Doncs els ingredients principals que composen la mescla del seu contingut són l’aigua destil·lada i l’etanol i, en menor proporció, nitrat de potassi, clorur d’amoni i càmfora. En funció de les variacions de la temperatura del aire i la pressió atmosfèrica provoquen canvis a la solubilitat de la mescla, cosa que fa que en el si del líquid aparegui o no precipitat, és a dir, cristallets o estructures filamentoses que afecten a la terbolesa de la solució. Per tant, per tal de fer un pronòstic del temps cal que observem el tub de vidre i, en funció del que veiem la nostra conclusió final serà una o una altra: (1) Si s’observa el tub tèrbol amb petits cristalls en forma d’estrelles indica que tindrem alguna tempesta; (2) si aquests cristalls comencen a desaparèixer vol dir que el temps millorarà i serà més estable; (3) si s’observa l’aparició de petits cristalls en forma d’estrelles en dies assolellats, corresponents a l’hivern, la previsió és de nevades o de glaçades si es dipositen al fons del tub; (4) si s’observa l’aparició de cristalls a tot l’interior del tub, cosa que farà augmentar la terbolesa de la solució, indica que el temps serà ennuvolat i pot arribar a ploure o a nevar si ens trobem en una estació més freda del any; (5) i per últim, si a l’observar el nostre tub de vidre es veu que el líquid és transparent, això és un indicador de que el cel es mantindrà clar i el dia serà, en general, assolellat.

Quadre amb les possibles observacions i la seva interpretació

Amb l’abaratiment dels baròmetres de mercuri, el “Storm Glass” també va començar a deixar-se d’utilitzar i a caure en l’oblit. Tot i que avui dia, si tenim temps i ens ho podem permetre, per internet es pot adquirir aquest curiós instrument o, si som enginyosos es pot construir de manera casolana amb els estris adequats i comprant els ingredients que formen part de la mescla.